dimecres, 17 d’agost del 2011

De Bojos.


El cap de setmana del 30, 31 de juliol i 1 d’agost, l’hem farcit d’activitats, anem a pams.
El dia 29 surto a les 5 de la tarda en direcció al petit poble de Capdella a la vall Fosca on l’endemà es celebra l’ultima prova del campionat de curses verticals, concretament la Vertical Cabanera, el segon cop que es celebra, surto sol amb la furgo i passada la mitja nit, concretament a les 3 i mitja de la matinada, arriben la Isabel, en Labra i el seu fill Ivan, els quals correran també aquesta cursa.
Matinem per poder esmorcar i estar a punt per córrer, donen la sortida i cadasqu fa el seu paper, mes informació de la cursa al blog de curses, desprès de dinar m’acomiado dels company i agafo direcció a Benasque, on en aquells moments es celebra la Trail Aneto, on també tenim representació del Matxacuca, amb en Jordi Palet que fa la marató i en Dani Cazalla disputant la volta al Aneto. Un cop arribo vaig al pavelló a dutxar-me, he sortit amb molta presa i a mes l’aigua freda del gorg de Capdella no m’agradava massa, net i polit vaig a esperar al amics a la meta i per sorpresa meva hem trobo a l’Ainara amb els seus pares i a l’Anna, acompanyades de la família d’en Dani. Esperem tots amb expectació l’arribada dels nois per mes tard trobar-nos tots sopant i celebrant els bons resultats. Ens acomiadem i en Jordi i jo anem a dormir al pàrking de Llanos del Hospital on l’endemà iniciarem un altre activitat.
A quina hora surt l’autobús cap a Besurta? Hem comenta en Jordi, es igual ens llevem a les 6 i ja passarà algun. Efectivament a les 8 del matí passa un autobús el qual agafem per traslladar-nos al Pla de Besurta, on comencem l’ascensió a l’Aneto, pic que li fa molta il·lusió a en Jordi, possiblement fóssim dels últims en pujar en aquelles hores cap a dalt però no tenim cap presa, nomes agafar l’últim autobús o potser no. A cada pas que fa en Jordi al·lucina, encara no es creu que pugui estar pujant cap al cim del Aneto, passem el portillon superior i veu per primera vegada l’Aneto i el seu ja petit glaciar, està tocat per la cursa del dia anterior però aguanta com un valent, trepitgem el glaciar i ara toca posar grampons, un altre novetat pel col·lega, hi ha un munt de gent que puja, abans d’arribar al portillon hem avançat a varis grups de gent, continuem fent-ho fins arribar al primer tres mil del dia la Punta Oliveras, ara toca el gros, ens acostem al temut pas de Mahoma, en Jordi “flipa” de la quantitat de gent que s’acumula esperant poder passar, ens toca, ja som al cim de l’Aneto, però no parem aquí continuem en direcció a les agulles Daviu i Escudier, no es creu res del que està passant, ja en porta 4 cims, i li dic que encara s’ha de fer la Espalda del Aneto, així que en marxa, flanquegem per un corredor, ens plantem al cim i tornem cap el Aneto, ara si estem sols, fotos, records per la família i continuem, baixem i ens acostem al coll del mig, per afrontar ara els pics de Corones i la Tuca Coronas, en Jordi està cansat i decideix esperar-me al coll, faig els dos cims i torno al coll, ara s’ha de decidir si faig el Pico del Medio i la cresta que l’uneix al l’agulla Esmith-endell, que son dos que encara hem falten, desprès de parlar i valorar el temps que tenim i la fatiga acumulada decidim baixar, ho fem a “piñon”, i agafem l’autobús de les 7 de la tarda, no abans de prendre una cervesa al bar de Besurta.
Prenem la furgo i baixem al càmping municipal de Senarta, ens dutxem i cap el poble a fer uns “vinillos” i a sopar, un bon entrecot, ens ho mereixem.
Al matí decideixo portar al soci a fer una ferrada que està molt a prop de Campo, la ferrada de la foradada del toscar, la recomano, molt maca i ben equipada, el primer tram millor i mes espectacular que el segon.
Cansats i famèlics, ens parem a Graus, anem al Rokola, dos entrepans de longaniza de Graus i dos pozales, tornem a tenir les piles carregades, mentre mengem ja estem pensant en la propera sortida, li ha agradat tant que s’ha apuntat a la primera, no ha calgut enganyar-lo.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Circ de la Munia

A la tercera va la vençuda.

El passat 22 de juliol al migdia sortim en Rodri i jo en direcció a Gavarnie, aquest cop no m’ha costat gaire enganyar-lo,  ha estat fàcil ja que l’any passat varem intentar pujar a la Munia (desprès de fer el Taillón i els Gavietos, tots a la zona de Gavarnie) i no va ser possible ja que l’entrada al corredor estava de neu fins d’alt i no dúiem grampons. Arribem ja de nit a la zona d’acampada de la vall de Heas, i ens disposem a sopar i a ficar-nos al sobre, l’endemà ens espera un dia llarg.
Sona el despertador a les 6 del matí, ha plogut part de la nit i sembla que el dia està molt cobert de núvols baixos o boira, esmorzem i decidim pujar al pàrking de Troumouse per decidir que farem, un cop allí nomes hi han dos cotxes, igual que l’any passat, a que  no podem pujar pel temps?, preparant les motxilles apareixen varis cotxes mes carregats de francesos i uns bascos i no s’ho pensen, tiren cap d’alt, els seguim, però no es veu res en uns deu metres de distancia per la boira, com que el camí d’accés a la canal de pujada ja ens el coneixem no ens perdem  gracies a això, un cop pujats un centenar de metres de desnivell sortim de la boira i apareixen les majestuoses muntanyes del circ de la Munia.
La intenció es fer tot el circ, des de el coll de la Munia fins el coll de Sede.
Quina casualitat aquest any el corredor està sense res de neu, portarem de passeig els grampons, anem pujant i pensant on seran els altres muntanyencs que han sortit al davant i al darrera nostre que des de el corredor els sentim parlar però no els veiem, hauran continuat fins el coll de Sede?
Continuem pujant i sense donar-nos compte arriben al coll de la Munia, nomes queda una grimpadeta fins al cim, des de el mateix tenim una espectacular vista del Monte Perdido i el Vignemale, que son els que mes es veuen a mes de la cresta que comencem a trepitjar.
Fem un Glop d’aigua i parlem de la jugada, primer baixarem a la Petita Munia, en un tris posem peu al seu cim sense cap dificultat, ara toca Sierra Morena, per la banda on accedim al seu cim es caminar, just abans de començar a baixar ens creuem amb dos nois que han pujat per la vall de Barrosa, coneguda per les seves cascades de glaç a l’hivern, ara s’ha de baixar el seu retallat perfil per la cara nord, un ràpel de 30 metres ens deixa al seu peu, continuem el nostre camí i pugem al cim del Tromouse, cim que dona nom al circ i característic pel seu trípode de ferro.


Des d’aquí veiem gent que avança en la nostra direcció però en sentit contrari, seràn els bascos?, sembla que giren i comenten a baixar entre el Troumouse i el Pic d’aires, el qual fem cim en pocs minuts, ja nomes queda el Pic Heid que està molt a prop, la cresta es posa escolada i la majoria de passos els realitzem per la banda de Troumouse, trepitgem el Pic Heid i ens dirigim cap el coll de Sede passant per sota del Pic Gebrats, on ens trobem als bascos que pugen a fer la cresta en sentit invers al nostre.
Des de el coll de Sede fins el fons del circ que da una baixada de vertigen, quan arribem a baix el camí es fa llarg fins arribar al cotxe.
Cansats desprès de quasi 8 hores d’activitat ens disposem a fer una barbacoa on courem unes magnifiques botifarres acompanyades de unes cerveses, faran que recuperem les forces perdudes.
Una Bona dutxa a la caravana un bon sopar i a dormir a Gabarnie, l’endemà per acabar-ho d’arrodonir farem la ferrada de Cumelí.