dimecres, 16 de novembre del 2011

Concentració de 3000 mils.



Un cop mes ens trobem en Marc, l’Esteve i jo, com de tant en tant, per no perdre el contacte i realitzar alguna que altre activitat junts. En aquesta ocasió em fan un cop de mà per restar tresmils de la meva llista i pujarem a la zona d’Estos (Perdiguero) i realitzar un parell de jornades del llibre d’en Capdevila.
M’agafo tres dies lliures, 30 de setembre, 1 i 2 d’octubre, en Marc i l’Esteve pugen amb un cotxe i jo amb la furgo, ells dos es queden als Pirineus fent activitat ja que tenen tota la setmana lliure, jo treballo dilluns.
Fem un cafe a Gurb i a partir d’aquí continuem junts la ruta fins la Vall de Benasc, on parem a fer la Ferrata del Castellaso, molt a prop de Benasc, bé es una antiga cantera, crec, on està instal·lada la ferrata i alguna via per escalar, ha estat entretinguda.
Arribem al pàrking de la vall d’Estós, deixem els cotxes i omplim les motxilles, son dos dies al refugi i hem de dur el material necessari per les activitats i alguna cosa de menjar i veure, sobretot l’orujo, que no falti. Un passeig d’un parell d’hores ens deixa a la porta del refugi, on deixem les coses i ens instal·lem, no hi ha gaire gent, així que estem tranquils, un cop sopats sortim a fora a contemplar el cel i fer uns xupitos a mes de decidir que fem. Ens decantem per la part esquerra del Port d’Oô, tot decidit i a dormir.
L’endemà al voltant de les set del matí sortim sense gaire presa i enfilem la Vall de Gias fins arribar al Ibon de Gias on girem a la dreta per accedir al Port d’Oô, un cop a dalt ens encordem per començar a pujar al Pic Jean Arlaud, una cara força llisa però amb no gaire dificultat, un cop al cim guardem les cordes, foto de rigor i endavant que queda molt encara, continuem i trepitgem seguits els cims de Gourgs Blancs, la Torre Armengaud i la Punta Lourde Rocheblave, on girem a l’esquerra per anar a buscar dos cims mes el Camboue i el Pic Saint Saud, Un flanqueig ens durà al Coll de Gias i des de aquí als tres pics de Clarabides i per finalitzar al de Gias, un total de 10 cims en una mateixa jornada, baixem fins l’Ibon de Gias on deixem material per l’endemà ja que hem de passar un altre cop per aquí i continuem el camí fins al refugi. Una merescuda dutxa i un parell de cerveses amb alguna cosa de menjar i mes tard una dormideta, ens porta fins a l’hora de sopar i l’hora dels orujos. A dormir.
Una mica mes cansats que el dia anterior tornem a pujar pel mateix camí en direcció a l’Ibon de Gias, recollim el material que havíem deixat el dia anterior i cap el coll d’Oô, ara toca a la dreta, avui la jornada serà mes llarga ja que haurem de treure la corda mes vegades, la cresta es mes esmolada que l’anterior, hem d’anar una mica mes en compte, passem pel Pic Audoubert, i continuem ascendint, mes tard l’Occ. I l’Or. Del Cap de la Vaca i el sostre de la jornada el Pic del Xel de la Vaca, fins aquí cap problema, es a partir d’aquí on tenim les dificultats del dia, una bretxa abans del Pic Petit del Portillon i un pas aeri abans del Pic de Portillon d’Oô ens duen aquest últim cim, d’aquí al coll de Portillon d’Oô tan sols resta un ràpel am un terreny força descompost i una llarga baixada fins al refugi.
Recollim les coses i baixem a buscar els cotxes que tenim a l’entrada de la Vall, provem si les dutxes del càmping municipal son obertes, però no, així que ens rentem una mica al riu, i ap el poble a menjar al restaurant Aigualluts, un cop plens ens acomiadem, ells aniran a fer mes muntanya i jo a casa, ja m’agradaria quedar-me amb ells però la feina es lo primer.
Tots els caps de setmana haurien de ser així, la muntanya com excusa per gaudir de la mateixa amb uns bons amics.

10 anys mes tard, torno al Perdiguero.

Sense fer-ho expressament (ja que aquesta activitat tenia pensada fer-la propera temporada), però les coses son així, torno al Perdiguero deu anys mes tard amb en Jordi i en David, teníem pensat fer dos activitats pel cap de setmana, 24 i 25 de setembre, Els Rusells i la Cresta del Medio, però la meteorologia no sempre juga al nostre favor, sortim de Sant Feliu el divendres al migdia, en Jordi i jo i passem a recollir per Llagostera al David, el qual s’estrenava en això dels tresmils.
Tot carregat a la furgo i prenem direcció Benasq, sopem i decidim que fer ja que pinta aigua, (la idea era pujar a Ballivierna i dormir allí per l’endemà pujar als Rusells), però acordem anar al càmping municipal per passar la nit, i quina nit, tota sencera plovent, ja es veia venir que el dissabte no faríem res, així que els plans per dissabte i diumenge queden aplaçats per la propera temporada, així que variarem tota l’estratègia. Ens llevem amb pluja, així que esmorzem tranquils i anem a fer un vol per Aigualluts, abans un cafetó a l’hotel de Llanos de l’Hospital i pugem amb la furgo fins Besurta, quan para de ploure anem a caminar una estona, només arribar a Aigualluts comença un altre cop a caure aigua, arribem a la furgo xops. Baixem a Benasq a fer una visita a les botigues de costum i als bars de sempre, un cop farts de vi i cerveses tornem al càmping a sopar i dormir, l’endemà hem decidit pujar al Perdiguero.
Ens llevem a les 6 del matí, no cal matinar massa, sortim a les 7 un cop esmorzats, pugem per la vall de Literola, travessem primer un bosc de coníferes fins sortir a uns prats verds i d’aquí fins el llac de Literola la vall s’obre davant nostre, passem pel costat de la cabana del Forcallo, quan arribem a la llacuna de Literola prenem el corriol que puja al Collado Ubago, aquí parem a menjar una mica i des de aquí prenem la cresta que dona accés al pic Perdiquero, trepitgem el Hito est. I al fons es veu el cim principal, en David està al·lucinant, no para de dir que es preciós, i en Jordi igual, arribem al Perdiguero i deixem les motxilles per anar al Hito oest, foto de rigor i recollim els trastos, ara toca baixar per la cresta fins el coll inferior de Literola, comencem a baixar i ens trobem una parella de francesos que ens diu que tenim un pas mes avall que està glaçat, el que avia estat pluja a baix aquí era neu, nomes a la car nord, això i les baixes temperatures ‘s’havia format una fina capa de glaç que feia que la baixada no fos del tot segura però no impossible.
Travessem el Collado Superior de Literola i accedim a la Tuca de Literola, una mica mes endavant fem el Pico Rollo i la Punta de Literola, ja en portem 6, encara ens queda l’últim, la cresta es torna una mica mes aerea, peró de bon transitar, arribem al que creiem que es l’últim cim del dia, però el gps ens treu de dubtes, el tenim uns 150 metres mes endavant, encara em de baixar mes, per fí arribem a l’agulla de Literola, ara toca baixar, la ressenya ens indica que baixem per l’esquerra per remuntar el coll i travessar-lo, però decidim baixar pel dret i estalviar-nos la neu i el glaç a mes que sembla mes fàcil per la dreta en direcció a la vall de Literola, en un moment estem al llac, on ens parem a descansar i menjar una mica. Vuit hores desprès de començar arribem a la furgo, fem una dutxa i anem a menjar, durant el camí de tornada a casa recordem tot allò que em viscut i preparant mes sortides.
Deu anys mes tard de la meva primera ascensió a un cim de mes de tres mil metres, recordo als companys d’activitat, (Jordi, Toni D., Toni M., Cristobal, Mia en Cristian i Jo), tots varem patir les conseqüències de la nostra poca experiència, recordo l’aproximació al refugi d’Estós, carregats com burros, la cara del guarda, quant li va dir en Jordi que volíem fer el Posets, i ell ens va aconsellar pujar al Perdiguero, la calor, la manca d’aigua, però tot allò no va ser impediment per aconseguir pujar al cim i tornar al a casa sense problemes destacables, va ser pitjor la borratxera de la nit a la Petronilla que el mal de peus per les butllofes o d’esquena per la quantitat de pes que dúiem a sobre, mai no oblidaré aquell dia que em va obrir les portes a un esport que estimo i necessito.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Toma cap de setmana.

Rebo una trucada del Quico per acompanyar-lo a fer una sortida als Pirineus el cap de setmana del 15 d’agost aprofitant que son tres dies de festa i així intentar restar uns quants tres mils mes de la seva llista, evidentment desprès de l’anterior activitat de primer de mes que ens va anar tant bé li dic que si sense saber on anirem.
Sortim el divendres a la tarda amb la furgo en direcció a Benasque, nomes sabia que aniríem a un refugi que es diu Angel Orus i que pujaríem al Posets el segon en alçada del Pirineus, fem una parada a Graus i hem porta a un bar que fan uns entrepans boníssims Rokola, ho recomano, continuem desprès de menjar i girem a la pista que porta en direcció al refugi al poble d’Eriste, arribem al pàrking al costat de la cascada d’Espigantosa per trobar un forat ens costa una bona estona, segur que el refugi esta petat. Preparem el llitet i ens disposem a dormir a la furgo.
Sona el gall d’en Quico a les 6 de la matinada, esmorcem i tirem amunt, una estona mes tard arribem al refugi on deixem les coses i confirmem la nostra presencia al guarda, agafem l’imprescindible i comencem a pujar, passem pel costat del llac de Llardaneta i ascendim al coll d’Eriste, el Quico m’ensenya on comença la cresta, just al coll, els primers cims s’ha de grimpar però a partir de la tercera agulla comença a fer-se mes fàcil. Fem el primer el Diente Royo i continuem fins el Pico Pavots, des de aqui fem un flanqueig fins la Tuca Forau de Neu i remuntem l’aresta fins Las Espadas, una mica abans d’arribar al cim ens parem a parlar amb una parella (semblen francesos) , la noia ho està passant malament amb el tema del vertigen, la cresta es esmolada però no molt difícil, al final decideixen recular, una mica mes enllà ja de baixada coronem la Tuca Llardaneta i mes tard la Tuqueta Roya, nomes ens queda el Posets, però abans s’ha de passar per la sortida del corredor Jean Arlaud, esmolat i relliscós, una petita caminada ens deixa al cim del Posets, fem les fotos de rigor i hem fot preses el “calvo” per que està començant a tronar, es jinya per res, baixem com bojos i a l’alçada del Diente Lardana ens parem per pujar, sembla que no pugui ser però entre la boira que ja teníem a sobre, veiem baixar uns tius, deixem les motxilles a baix i a pujar que es l’últim cim del dia, foto i a baixar corrent que comença a ploure. Un cop passada la canal fonda, plou a garrafes d’aigua, arribem al refugi xops, hem avançat a la baixada una pila de gent que havia pujat al Posets, una dutxa calenta i a fer temps pel sopar, hem trigat a fer el recorregut 7 hores, ho celebrem amb un parell de birras, el sopar es consistent i reparador espero que el dormir també ho sigui.
A les 5 de la matinada ja comença la gent a bellugar, la noia de la llitera de sobre meu m’ha deixat caure els sostenidors a la cara aquesta nit,volia alguna cosa? Cansats de sentir sorolls i no poder continuant dormint el Quico decideix que ens aixequem a les 6 i baixem a esmorcar, desprès preparem les coses i tornem a fer una part del camí del dia anterior fins el coll d’Eriste, ara toca cap el altra banda, pugem a les Forquetas dos puntes separades per un petit coll, aquí trobem dos francesos que fan un dipòsit de material i ens expliquen que volen fer els Eristes i tornar per poder fer desprès la cresta d’Espadas, molt em sembla a mi, em comenta el Quico, decidim baixar per una canal molt descomposta que naix del coll de les Forquetas i baixa fins la vall de Bagueña, quina quantitat de pedres, el tio que s’ha dedicat a trencar les muntanyes ha fet feina. Un cop a baix enfilem cap el coll de Millars, ens parem a fer un mos i els francesos arriben quant estem a punt per tornar al “tajo” els donem ànims (que els faran falta), (va ser l’últim lloc on els varem veure, crec que van girar cua) i continuem pujant, trenquem a l’esquerra per arribar al primer Eriste, el nord, com que la cresta sembla complicada i no podem perdre gaire temps en Quico diu que baixem per on pugem i voregem els pics per sota i tornem a pujar-los pel lloc fàcil, sembla senzill si no fos per la quantitat de blocs de pedra acumulats als peus d’aquets gegants, baixem del Eriste nord pel dret i el voregem per anar a buscar el Eriste central que el pugem per unes rapisses marcades amb fites, bé no gaire marcades, mes tard anem a buscar l’últim tresmil del dia l’Eriste sud que el voregem en la seva totalitat i li pugem a sobre pel cantó esquerre, ja tenim la feina feta, ara toca tornar que també te el seu tema, diu en Quico, hem de baixar al llac i pujar a l’altre costat de vall i baixar desprès per la vall del Forcau on està el refugi.
A mida que ens acostàvem segons en Quico a la bretxa que havíem de travessar, cada vegada ho veia mes “xungo”, entre que la paret que teníem al davant semblava impossible i que feia pinta de ploure, no ho tenia gaire clar, mira Jordi a l’esquerra tenim la bretxa, diu el Quico, per aquí si que pujo.
Un cop a l’altre banda de vall, comencem a baixar cap el refugi, a la poca estona comença a ploure, un altre cop com ahir, desprès de 8 hores de caminar arribem al refugi i el primer que fem es prendre una cervesa ben freda i una dutxa ben calenta, a sopar i dormir, bé si es pot dir dormir, a l’habitació teníem la grata visita de unes parelles amb les seves filles petites, 3, tres terratrèmols que no ens van deixar descansar en tota la nit, afortunadament al dia següent nomes ens quedava la tornada a casa i no havia presa.

dimecres, 17 d’agost del 2011

De Bojos.


El cap de setmana del 30, 31 de juliol i 1 d’agost, l’hem farcit d’activitats, anem a pams.
El dia 29 surto a les 5 de la tarda en direcció al petit poble de Capdella a la vall Fosca on l’endemà es celebra l’ultima prova del campionat de curses verticals, concretament la Vertical Cabanera, el segon cop que es celebra, surto sol amb la furgo i passada la mitja nit, concretament a les 3 i mitja de la matinada, arriben la Isabel, en Labra i el seu fill Ivan, els quals correran també aquesta cursa.
Matinem per poder esmorcar i estar a punt per córrer, donen la sortida i cadasqu fa el seu paper, mes informació de la cursa al blog de curses, desprès de dinar m’acomiado dels company i agafo direcció a Benasque, on en aquells moments es celebra la Trail Aneto, on també tenim representació del Matxacuca, amb en Jordi Palet que fa la marató i en Dani Cazalla disputant la volta al Aneto. Un cop arribo vaig al pavelló a dutxar-me, he sortit amb molta presa i a mes l’aigua freda del gorg de Capdella no m’agradava massa, net i polit vaig a esperar al amics a la meta i per sorpresa meva hem trobo a l’Ainara amb els seus pares i a l’Anna, acompanyades de la família d’en Dani. Esperem tots amb expectació l’arribada dels nois per mes tard trobar-nos tots sopant i celebrant els bons resultats. Ens acomiadem i en Jordi i jo anem a dormir al pàrking de Llanos del Hospital on l’endemà iniciarem un altre activitat.
A quina hora surt l’autobús cap a Besurta? Hem comenta en Jordi, es igual ens llevem a les 6 i ja passarà algun. Efectivament a les 8 del matí passa un autobús el qual agafem per traslladar-nos al Pla de Besurta, on comencem l’ascensió a l’Aneto, pic que li fa molta il·lusió a en Jordi, possiblement fóssim dels últims en pujar en aquelles hores cap a dalt però no tenim cap presa, nomes agafar l’últim autobús o potser no. A cada pas que fa en Jordi al·lucina, encara no es creu que pugui estar pujant cap al cim del Aneto, passem el portillon superior i veu per primera vegada l’Aneto i el seu ja petit glaciar, està tocat per la cursa del dia anterior però aguanta com un valent, trepitgem el glaciar i ara toca posar grampons, un altre novetat pel col·lega, hi ha un munt de gent que puja, abans d’arribar al portillon hem avançat a varis grups de gent, continuem fent-ho fins arribar al primer tres mil del dia la Punta Oliveras, ara toca el gros, ens acostem al temut pas de Mahoma, en Jordi “flipa” de la quantitat de gent que s’acumula esperant poder passar, ens toca, ja som al cim de l’Aneto, però no parem aquí continuem en direcció a les agulles Daviu i Escudier, no es creu res del que està passant, ja en porta 4 cims, i li dic que encara s’ha de fer la Espalda del Aneto, així que en marxa, flanquegem per un corredor, ens plantem al cim i tornem cap el Aneto, ara si estem sols, fotos, records per la família i continuem, baixem i ens acostem al coll del mig, per afrontar ara els pics de Corones i la Tuca Coronas, en Jordi està cansat i decideix esperar-me al coll, faig els dos cims i torno al coll, ara s’ha de decidir si faig el Pico del Medio i la cresta que l’uneix al l’agulla Esmith-endell, que son dos que encara hem falten, desprès de parlar i valorar el temps que tenim i la fatiga acumulada decidim baixar, ho fem a “piñon”, i agafem l’autobús de les 7 de la tarda, no abans de prendre una cervesa al bar de Besurta.
Prenem la furgo i baixem al càmping municipal de Senarta, ens dutxem i cap el poble a fer uns “vinillos” i a sopar, un bon entrecot, ens ho mereixem.
Al matí decideixo portar al soci a fer una ferrada que està molt a prop de Campo, la ferrada de la foradada del toscar, la recomano, molt maca i ben equipada, el primer tram millor i mes espectacular que el segon.
Cansats i famèlics, ens parem a Graus, anem al Rokola, dos entrepans de longaniza de Graus i dos pozales, tornem a tenir les piles carregades, mentre mengem ja estem pensant en la propera sortida, li ha agradat tant que s’ha apuntat a la primera, no ha calgut enganyar-lo.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Circ de la Munia

A la tercera va la vençuda.

El passat 22 de juliol al migdia sortim en Rodri i jo en direcció a Gavarnie, aquest cop no m’ha costat gaire enganyar-lo,  ha estat fàcil ja que l’any passat varem intentar pujar a la Munia (desprès de fer el Taillón i els Gavietos, tots a la zona de Gavarnie) i no va ser possible ja que l’entrada al corredor estava de neu fins d’alt i no dúiem grampons. Arribem ja de nit a la zona d’acampada de la vall de Heas, i ens disposem a sopar i a ficar-nos al sobre, l’endemà ens espera un dia llarg.
Sona el despertador a les 6 del matí, ha plogut part de la nit i sembla que el dia està molt cobert de núvols baixos o boira, esmorzem i decidim pujar al pàrking de Troumouse per decidir que farem, un cop allí nomes hi han dos cotxes, igual que l’any passat, a que  no podem pujar pel temps?, preparant les motxilles apareixen varis cotxes mes carregats de francesos i uns bascos i no s’ho pensen, tiren cap d’alt, els seguim, però no es veu res en uns deu metres de distancia per la boira, com que el camí d’accés a la canal de pujada ja ens el coneixem no ens perdem  gracies a això, un cop pujats un centenar de metres de desnivell sortim de la boira i apareixen les majestuoses muntanyes del circ de la Munia.
La intenció es fer tot el circ, des de el coll de la Munia fins el coll de Sede.
Quina casualitat aquest any el corredor està sense res de neu, portarem de passeig els grampons, anem pujant i pensant on seran els altres muntanyencs que han sortit al davant i al darrera nostre que des de el corredor els sentim parlar però no els veiem, hauran continuat fins el coll de Sede?
Continuem pujant i sense donar-nos compte arriben al coll de la Munia, nomes queda una grimpadeta fins al cim, des de el mateix tenim una espectacular vista del Monte Perdido i el Vignemale, que son els que mes es veuen a mes de la cresta que comencem a trepitjar.
Fem un Glop d’aigua i parlem de la jugada, primer baixarem a la Petita Munia, en un tris posem peu al seu cim sense cap dificultat, ara toca Sierra Morena, per la banda on accedim al seu cim es caminar, just abans de començar a baixar ens creuem amb dos nois que han pujat per la vall de Barrosa, coneguda per les seves cascades de glaç a l’hivern, ara s’ha de baixar el seu retallat perfil per la cara nord, un ràpel de 30 metres ens deixa al seu peu, continuem el nostre camí i pugem al cim del Tromouse, cim que dona nom al circ i característic pel seu trípode de ferro.


Des d’aquí veiem gent que avança en la nostra direcció però en sentit contrari, seràn els bascos?, sembla que giren i comenten a baixar entre el Troumouse i el Pic d’aires, el qual fem cim en pocs minuts, ja nomes queda el Pic Heid que està molt a prop, la cresta es posa escolada i la majoria de passos els realitzem per la banda de Troumouse, trepitgem el Pic Heid i ens dirigim cap el coll de Sede passant per sota del Pic Gebrats, on ens trobem als bascos que pugen a fer la cresta en sentit invers al nostre.
Des de el coll de Sede fins el fons del circ que da una baixada de vertigen, quan arribem a baix el camí es fa llarg fins arribar al cotxe.
Cansats desprès de quasi 8 hores d’activitat ens disposem a fer una barbacoa on courem unes magnifiques botifarres acompanyades de unes cerveses, faran que recuperem les forces perdudes.
Una Bona dutxa a la caravana un bon sopar i a dormir a Gabarnie, l’endemà per acabar-ho d’arrodonir farem la ferrada de Cumelí.

dijous, 7 de juliol del 2011

Cresta de Cregüeña


Els passats dies 15 i 16 de juny, retorno als Pirineus per continuar restant mes cims del projecte 214 (els tres mils dels Pirineus), la intenció era intentar fer la Cresta de Cregüeña, la Cresta del Medio en una jornada i l’endemà, depenent con anessin les forces intentar els Russels.
El 14 a la tarda, passo a buscar a l’Esteve per Sant Joan de les Abadesses, i tirem amunt cap a Benasque, volem dormir a la Cabaña de Pescadores a la Vall de Ballibierna, tenim entes que estan reparant la pista d’accés per esllavissades i que el següent cap de setmana la tanquen i nomes podrà pujar el autobús, així que hem d’aprofitar i provar si el pas es obert fins la Cabana.
Parem a sopar a Benasque a la pizzeria, un bon plat de pasta ens donarà les forces suficients per afrontar el repte, pugem i la sort ens acompanya, la pista esta oberta fins a dalt, a dormir que l’Esteve es vol aixecar aviat.
Esmorzem i sortim ja amb llum de dia, en 2:20 ens plantem al cim del Aragüells, ja tenim la cresta al davant, sense gaires dificultats arribem a l’Agulla Juncadella, per poder arribar al següent cim em de fer un ràpel i desprès pujar un curt mur, ja som al cim de l’Agulla de Cregüeña, toca baixar a la bretxa següent, ho fem rapelant que es mes ràpid, i ara arriba el tomate (això es el que creiem nosaltres), un mur vertical, moll però amb bona roca, el superem amb una tirada de corda i arribem a l’Agulla Aurillon, a partir d’aquí el recorregut que ens queda fins arribar al Pico Maldito es desconegut per nosaltres, seguim l’aresta i com que els passos no son gaire clars, no parem de pujar i baixar, a mes la meteorologia comença a tornar-se hostil, uns núvols baixos s’instal·len sobre nostre i no veiem amb claredat l’itinerari a seguir, tot i amb això l’olfacte de l’Esteve està en bona forma i per fí arribem al Pico Maldito, cap a la banda de Coronas no es veu res, queda tot tapat, una mica menys la zona del glacera de l’Aneto, decideixo anar a fer l’Esmith Endel, però em quedo a res d’arribar, una canal que s’ha de baixar està plena de neu i no m’atreveixo a baixar per l’estat de la mateixa, reculo i arribo a la Punta Astorg, un cop aquí decidim tirar avall per que la cosa pinta malament, els núvols ens encerclen del tot i no veiem a pocs metres, baixem una mica cap a la banda de Coronas i muntem un ràpel a la primera canaleta que trobem, no es veu on acaba la corda però per allí a baixat algú, hi ha una instal·lació de ràpel.
El que pensàvem que seria un curt descens es converteix en quatre ràpels de 30mts sense visibilitat i muntant nosaltres les instal·lacions per baixar. Per fí toquem la pala de neu i sense perdre temps baixem seguint unes traces que trobem, aquestes ens conduiran fins els llacs de Corones, des de aquí fins a la furgo la baixada es converteix en un passeig on comentem les dificultats de la via i que farem l’endemà.
Arribem a la furgo i cauen les llaunes de rigor, decidim baixar a Benasque per sopar i allí decidirem si tornem a pujar a dormir per afrontar l’endemà els Russels, passem abans per les dutxes del càmping municipal de Senarta i “bingo”, l’aigua es calenta, una dutxa com cal i a sopar al Restaurant Aragüells.
Decidim dormir al poble ja que el temps no pinta bé, ja ha plogut i sembla que durant la ni  i part del dia de demà ho farà, així que visitarem botigues i baixarem cap a casa per dinar amb la família. Ja em quedem 90.

dilluns, 14 de març del 2011

Al Pedraforca

Quedo amb l’Esteve dijous dia 27 de gener a la Pascual de Gurb, no se per que, suposo que l’edat comença a fer estralls, hem passo de llarg i abans d’arribar a Guardiola el truco per comentar-li que arribaré una miqueta tard a recollir-lo, es quan ell hem fa notar que m’està esperant a Gurb, com? No havíem quedat a Guardiola? Total que tinc temps de fer una becaina abans ell no arribi al poble, desprès de rebre varies “collejes” esmorzem i pugem al pàrking del mirador del Gresolet.
Preparem les armes i anem a buscar les cascades del miner, no creia que per sota de la pista i agüessin les cascades ben formades, menys la ultima abans de sortir al camí, la resta perfectes, baixem tots els ressalts per sota de la cascada de l’arbre i comencem a divertir-nos amb tots els ressalts, un cop arribats a la pista ens mirem la de l’arbre i decidim provar sort, feia una estona que nevava una mica, sembla que està justa li dic a l’Esteve, provem per la dreta, em diu, comença ell a pujar amb cura i molta seguretat, un cop arriba a l arbre em toca a mi, un cop a la “R”, decidim acostar-nos a la Bergadà per fer una ullada, la part baixa no toca a terra, està fina i la part superior de la via el glaç sembla poc consistent, decidim que per avuí tenim prou i baixem al cotxe.
Un cop al poble de Guardiola, dinem al bar, son les quatre de la tarda, i ens acomiadem fins la propera que serà a Benasc.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Sortida al barranc del Torrent de la Corva.

Activitat enviada al correu de l'Associació Esportiva Matxacuca pel soci Albert Girones.



Aquest barranc es troba en el terme de Bruguera al costat de Ribes de Freser. Un barranc amb una durada de 3 hores, sense gaire dificultat, però amb ràpels bonics de fins a 28 metres d’alçada i un arc de roca natural de gran bellesa i el mes gran de Catalunya.
La nevada caiguda la primera setmana de Febrer i les baixes temperatures en la zona van fer que aquest barranc canviés completament la seva fisonomia.
Els components de la sortida Albert Gironès  i Lucia. L’aproximació per la pista estava completament nevada i va ser impossible passar amb el cotxe 4X4. L’aproximació la varem fer a peu casi del poble. L’entrada al barranc espectacular amb tots els arbres nevats.
El torrent no portava molta aigua i la que portava la majoria estava gelada amb formacions de gel per tots costats. Per descomptat l’aigua molt freda. Tot i anar ven equipats, en alguns moments es va patir fred. Les instal·lacions dels ràpels completament tapades per la neu dificultava el progrés pel barranc.
La sortida el barranc mes difícil de lo normal degut al gel i la forta pendent, però en definitiva una sortida molt bona amb vistes espectaculars i un toc d’aventura de la incertesa del que pots trobar en aquestes condicions.

Us invitem a posar-vos en contacte amb l’Albert Gironès si voleu fer activitats de barranquisme en qualsevol àpoca de l’any.