dimarts, 18 d’octubre del 2011

Toma cap de setmana.

Rebo una trucada del Quico per acompanyar-lo a fer una sortida als Pirineus el cap de setmana del 15 d’agost aprofitant que son tres dies de festa i així intentar restar uns quants tres mils mes de la seva llista, evidentment desprès de l’anterior activitat de primer de mes que ens va anar tant bé li dic que si sense saber on anirem.
Sortim el divendres a la tarda amb la furgo en direcció a Benasque, nomes sabia que aniríem a un refugi que es diu Angel Orus i que pujaríem al Posets el segon en alçada del Pirineus, fem una parada a Graus i hem porta a un bar que fan uns entrepans boníssims Rokola, ho recomano, continuem desprès de menjar i girem a la pista que porta en direcció al refugi al poble d’Eriste, arribem al pàrking al costat de la cascada d’Espigantosa per trobar un forat ens costa una bona estona, segur que el refugi esta petat. Preparem el llitet i ens disposem a dormir a la furgo.
Sona el gall d’en Quico a les 6 de la matinada, esmorcem i tirem amunt, una estona mes tard arribem al refugi on deixem les coses i confirmem la nostra presencia al guarda, agafem l’imprescindible i comencem a pujar, passem pel costat del llac de Llardaneta i ascendim al coll d’Eriste, el Quico m’ensenya on comença la cresta, just al coll, els primers cims s’ha de grimpar però a partir de la tercera agulla comença a fer-se mes fàcil. Fem el primer el Diente Royo i continuem fins el Pico Pavots, des de aqui fem un flanqueig fins la Tuca Forau de Neu i remuntem l’aresta fins Las Espadas, una mica abans d’arribar al cim ens parem a parlar amb una parella (semblen francesos) , la noia ho està passant malament amb el tema del vertigen, la cresta es esmolada però no molt difícil, al final decideixen recular, una mica mes enllà ja de baixada coronem la Tuca Llardaneta i mes tard la Tuqueta Roya, nomes ens queda el Posets, però abans s’ha de passar per la sortida del corredor Jean Arlaud, esmolat i relliscós, una petita caminada ens deixa al cim del Posets, fem les fotos de rigor i hem fot preses el “calvo” per que està començant a tronar, es jinya per res, baixem com bojos i a l’alçada del Diente Lardana ens parem per pujar, sembla que no pugui ser però entre la boira que ja teníem a sobre, veiem baixar uns tius, deixem les motxilles a baix i a pujar que es l’últim cim del dia, foto i a baixar corrent que comença a ploure. Un cop passada la canal fonda, plou a garrafes d’aigua, arribem al refugi xops, hem avançat a la baixada una pila de gent que havia pujat al Posets, una dutxa calenta i a fer temps pel sopar, hem trigat a fer el recorregut 7 hores, ho celebrem amb un parell de birras, el sopar es consistent i reparador espero que el dormir també ho sigui.
A les 5 de la matinada ja comença la gent a bellugar, la noia de la llitera de sobre meu m’ha deixat caure els sostenidors a la cara aquesta nit,volia alguna cosa? Cansats de sentir sorolls i no poder continuant dormint el Quico decideix que ens aixequem a les 6 i baixem a esmorcar, desprès preparem les coses i tornem a fer una part del camí del dia anterior fins el coll d’Eriste, ara toca cap el altra banda, pugem a les Forquetas dos puntes separades per un petit coll, aquí trobem dos francesos que fan un dipòsit de material i ens expliquen que volen fer els Eristes i tornar per poder fer desprès la cresta d’Espadas, molt em sembla a mi, em comenta el Quico, decidim baixar per una canal molt descomposta que naix del coll de les Forquetas i baixa fins la vall de Bagueña, quina quantitat de pedres, el tio que s’ha dedicat a trencar les muntanyes ha fet feina. Un cop a baix enfilem cap el coll de Millars, ens parem a fer un mos i els francesos arriben quant estem a punt per tornar al “tajo” els donem ànims (que els faran falta), (va ser l’últim lloc on els varem veure, crec que van girar cua) i continuem pujant, trenquem a l’esquerra per arribar al primer Eriste, el nord, com que la cresta sembla complicada i no podem perdre gaire temps en Quico diu que baixem per on pugem i voregem els pics per sota i tornem a pujar-los pel lloc fàcil, sembla senzill si no fos per la quantitat de blocs de pedra acumulats als peus d’aquets gegants, baixem del Eriste nord pel dret i el voregem per anar a buscar el Eriste central que el pugem per unes rapisses marcades amb fites, bé no gaire marcades, mes tard anem a buscar l’últim tresmil del dia l’Eriste sud que el voregem en la seva totalitat i li pugem a sobre pel cantó esquerre, ja tenim la feina feta, ara toca tornar que també te el seu tema, diu en Quico, hem de baixar al llac i pujar a l’altre costat de vall i baixar desprès per la vall del Forcau on està el refugi.
A mida que ens acostàvem segons en Quico a la bretxa que havíem de travessar, cada vegada ho veia mes “xungo”, entre que la paret que teníem al davant semblava impossible i que feia pinta de ploure, no ho tenia gaire clar, mira Jordi a l’esquerra tenim la bretxa, diu el Quico, per aquí si que pujo.
Un cop a l’altre banda de vall, comencem a baixar cap el refugi, a la poca estona comença a ploure, un altre cop com ahir, desprès de 8 hores de caminar arribem al refugi i el primer que fem es prendre una cervesa ben freda i una dutxa ben calenta, a sopar i dormir, bé si es pot dir dormir, a l’habitació teníem la grata visita de unes parelles amb les seves filles petites, 3, tres terratrèmols que no ens van deixar descansar en tota la nit, afortunadament al dia següent nomes ens quedava la tornada a casa i no havia presa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada